dilluns, 29 d’agost de 2011

En la mort de M. Teresa Boada


M. Teresa Boada i Vilallonga, bibliotecària titulada el 1937, va morir el passat 26 d’agost de 2011, a l’edat de 96 anys. Que descansi en pau.

Aquest blog es dedica a parlar de temes professionals actuals i futurs i no sembla lògic que una defunció sigui el motiu d’una entrada. Però buscant informació sobre la Sra. Boada he trobat una petita perla que reflecteix força bé el pensament d’aquesta bibliotecària de soca-rel i que resulta en alguns extrems plenament vigent en els temps actuals.

Es tracta d’una intervenció de M. Teresa Boada en una jornada d’estudi que tingué lloc el 18 de febrer de 1977 a la Biblioteca de Catalunya. La jornada duia un títol força rellevant (i amb una temàtica molt lligada a aquest bloc): «Seminari sobre la Professió del Bibliotecari».

La Diputació de Barcelona fou l’amfitriona de l’acte (ja deveu saber que en aquella època la Biblioteca de Catalunya depenia de la Diputació) i rebé el patrocini de la Dirección General del Patrimonio Artístico y Cultural i de la Dirección General de Universidades; a més hi col·laborava l’ANABA i l’Associació de Bibliotecàries.

Posem-nos en context: al febrer de 1977 encara no feia un any i mig que havia mort al llit el dictador Franco i la Generalitat de Catalunya no seria restablerta fins el setembre d’aquell any. Estàvem en plena transició democràtica vers una democràcia plena d’il·lusions, però amb moltes incerteses. L’Escola de Bibliologia (que és com es deia llavors la nostra Facultat) pertanyia també a la Diputació de Barcelona i els seus estudis no tenien caràcter oficial. La carrera de bibliotecari no existia dins de la universitat espanyola: no s’havia creat.

La integració dels estudis dins del sistema universitari havia estat reivindicada llargament pel col·lectiu professional (bàsicament, català), però no acabava de desencallar-se per part dels organismes competents. La celebració d’aquest seminari, amb el suport de l’autoritat administrativa, segurament que devia significar un pas endavant en aquest sentit.

Reprodueixo tot seguit alguns fragments del parlament de la M. Teresa Boada, però us convido que el llegiu sencer, puix que es troba disponible en línia:
    Boada, M. Teresa. «Intervenció de M. Teresa Boada». Butlletí de l’Associació de Bibliotecàries, any 3, núm. 1 (març 1977), p. 30-33. Disponible també en línia a: http://www.raco.cat/index.php/ButlletiBibliotecaries/article/view/73859/85656.

    «Des del 1915 l’Escola de Bibliotecàries segueix una línia ininterrompuda. Hi ha canvis d’allotjament, de professorat; els programes d’estudis varien d’acord amb l’evolució bibliotecària, però l’Escola no deixa mai de funcionar i cada un d’aquests 61 anys en surten noves promocions.

    Com he explicat en començar, les bibliotecàries estaven destinades a exercir a les Biblioteques Populars de la Mancomunitat. La seva formació tècnica i cultural estava, doncs, pensada perquè treballessin en un determinat tipus de biblioteca: cultura general, amb predomini de les disciplines humanístiques, tècnica de biblioteques amb molta amplitud, coneixement de les realitats del país. S’insistia en la formació literària, especialment els primers anys de la vida de l’Escola. I sempre ha procurat estar al corrent i en relació amb el moviment bibliotecari mundial. La seva Biblioteca i les estades ("stages") i visites en pla professional i de treball de les bibliotecàries a biblioteques estrangeres ho acrediten prou bé.

    La continuïtat i persistència de l’Escola de Bibliotecàries i el treball de les seves graduades estem segurs que han influït d’una manera decisiva en la creació de l’ambient apropiat per a confirmar la idea —que ja podem dir que és general— que les biblioteques, públiques o privades, d’un cert volum, necessiten personal especialitzat.

    El limitadíssim camp de treball que representaven les Biblioteques Populars, s’ha anat ampliant de mica en mica. Ja abans de 1936 trobem bibliotecàries treballant a empreses, i comencen a exercir als Seminaris de la Universitat. Actualment el camp de treball inicial està completament desbordat. El bibliotecari és un professional necessari a la societat. S’ha convertit en una professió normal, com tantes altres, i cal que se li reconegui, exigint-li estudis institucionalitzats i estructurats que permetin la completa formació del bibliotecari i el desenvolupament de la professió. I que permetin també la defensa professional.

    Les 6 bibliotecàries de 1918 s’han convertit en quasi 800, malgrat la fama de difícil que té l’examen d’ingrés. No conec el tant per cent de les que ara estan treballant. Puc afirmar que són la majoria.

    Això fa que, malgrat el creixement de les Biblioteques Populars i Especials de la Mancomunitat —que ara són de la Diputació i havien estat de la Generalitat i... confiem que en un pròxim futur seran altra vegada de la Generalitat—, són moltes més les bibliotecàries que treballen en centres i institucions que no depenen de l’Administració Provincial. Treballen en una professió en la qual s’han graduat després d’uns estudis en una Escola especial, en unes condicions curioses de no reconeixement —a efectes de categoria, administratius— d’aquests mateixos estudis que són els que han permès que poguessin treballar a Biblioteques. I en dir això penso especialment en les companyes que treballen en Universitats i centres estatals. La varietat de la seva qualificació administrativa és realment pintoresca.

    [...]

    En l’aspecte de tècnica de Biblioteques l’evolució ha estat extraordinària. Exagerant un xic, diria que en certs aspectes hem passat de l’artesania a una certa industrialització: la reproducció de fitxes, per exemple, els catàlegs automàtics dels quals tant es parla, etc., que pressuposen tècniques molt més concretes i especialitzades. El camp bibliotecari i bibliogràfic s’ha ampliat tant, que moltes vegades requereix especialitzacions, no solament pel que fa al tipus de Biblioteca, sinó en el treball dintre de la Biblioteca. L’augment de lectors, la seva diversitat i la de les matèries, el gran augment de la producció editorial, donen un relleu molt més important a la funció informativa, podríem dir, que està en plena inflació. I així, si continuéssim amb els diversos aspectes i funcions de la professió, en tots trobaríem la necessitat d’estructurar, professionalitzar, institucionalitzar els estudis a categoria universitària, en tots els graus. [...]»

Per acabar, si voleu saber més coses de la Sra. Boada, us convido que vegeu aquest reportatge produït el 2005 per la Biblioteca Nacional d'Espanya per complementar una exposició sobre les biblioteques en temps de guerra. La Teresa Boada hi apareix parlant del Servei de Biblioteques al Front: http://www.youtube.com/watch?v=NJxbUtjeVPA
Igualment, és força engrescadora l'entrevista publicada a la revista Item núm. 44 (set.-des. 2006), p. 113-131. Disponible en línia a: http://www.raco.cat/index.php/Item/article/view/58049/129143.


Nota. La il·lustració d'aquesta entrada prové de l'entrevista publicada a Item esmentada anteriorment.



Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada