Només per a la segona de les preguntes («D’on venim?») tenim una resposta més o menys fixada per la tradició. (I segurament que algú la podria debatre...) En el nostre context geogràfic, els orígens de la nostra professió actual vénen determinats per la planificació feta per la Mancomunitat de Catalunya el 1915, quan ideà una xarxa de biblioteques públiques pensada com a servei bàsic per al país, com els telèfons i les carreteres.
En aquell any entrà en funcionament l’Escola Superior de Bibliotecàries, amb una denominació que inclou una funció –i un gènere– clarament establerts. Les primeres promocions de bibliotecàries de l’Escola es col·locaren en els llocs per a les quals van ser formades. Però aviat la biblioteca pública va deixar de ser l’única destinació possible.
Assumpció Estivill dóna dades concretes al respecte, al seu treball Una mirada retrospectiva...
- «Hi ha constància que el 1922, quatre anys després que la primera promoció de bibliotecàries acabés els seus estudis, hi havia antigues alumnes que treballaven a biblioteques dels organismes següents: Centre de Lectura de Reus, Centre Excursionista de Catalunya, Associació d’Enginyers Industrials, Associació de Premsa Diària, Institut de Cultura per a la Dona, Cambra de Comerç i Navegació, Cambra Oficial del Llibre, Cercle Artístic de Barcelona, Junta de Ciències Naturals, Biblioteca Massana i Foment de les Arts Decoratives. Des del primer moment hi hagué un mercat de treball ampli i diversificat que acollia aquestes professionals i que anava molt més enllà del que s’havia previst inicialment.»
Estivill Rius, Assumpció. Una mirada retrospectiva [en línia]: de l'Escola Superior de Bibliotecàries a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació: 1915-2005. Barcelona: Facultat de Biblioteconomia i Documentació, 2006. [56] p. https://fima.ub.edu/90anys/exposicio.pdf. [Consulta: 1 agost 2011]. ISBN 84-475-3071-X.
A partir de 1974 l’Escola va admetre alumnat masculí que, tot i que hi va anar entrant amb comptagotes, va fer canviar el nom de la institució. D’Escola de Bibliotecàries vam passar a Escola de Bibliologia. Però els diplomes emesos no eren de «bibliòlegs» sinó de «bibliotecaris».
A Catalunya, durant tot aquest temps, la formació professional estava monopolitzada per l’Escola que, tot i que no va oferir estudis universitaris fins el 1982 –perquè abans no existien a Espanya– era reconeguda de facto com un centre de solvència contrastada per la majoria d’empleadors. Algú no podia dir-se que era «bibliotecari» pròpiament dit si no comptava amb el títol guanyat després d’haver fet la carrera.
I el fet és que existien (i existeixen) una bona colla de professionals que feien feines de bibliotecari sense haver passat per l’Escola. No solien treballar pas en biblioteques públiques convencionals, per a les quals s’exigia el títol de l’Escola, sinó sobretot en unitats documentals d’empreses privades (laboratoris farmacèutics, universitats privades...) o bé en organismes de l’administració (centres de recerca, fundacions...).
Aquests companys no s’anomenaven «bibliotecaris» (perquè no tenien el títol) sinó «documentalistes». Vull remarcar el fet que la mateixa feina que feia un «documentalista» en una empresa la podia estar fent igualment en una altra empresa un altre professional amb títol de l’Escola (és a dir, un «bibliotecari»).
Però era un fet que els «documentalistes» no treballaven en el sector de les biblioteques convencionals. Això va fer que s’anés estenent la idea que existien dues professions diferents: una de tradicional (les «bibliotecàries») i una altra de moderna («els documentalistes»). Naturalment no era una idea unànime.
Un altre fet a tenir en compte és que el col·lectiu de «documentalistes» a Catalunya anà prenent cos. I el 1984 es fundà la Socadi (Societat Catalana de Documentació i Informació) que durant 15 anys féu una magnífica tasca com a associació professional, promovent activitats formatives, tertúlies, visites a centres... Arribà a comptar amb 400 membres, molts dels quals tenien el títol de l’Escola.
La relació entre Socadi i l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya –i el seu successor, Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya– fou sempre molt cordial. Des de 1989 organitzaren conjuntament les Jornades Catalanes de Documentació.
Potser la consolidació de la duplicitat en la designació de la professió va ser un fet quan el nom de la carrera universitària acabada d'estrenar (a partir de 1982) fou establert com a «diplomatura de Biblioteconomia i Documentació»: la dicotomia en la denominació donava a entendre implícitament que existien dues realitats diferents, tot i que al pla d’estudis no hi havia cap rastre d’aquesta divisió.
La dicotomia denominativa i la polèmica de si aquesta doble nomenclatura responia o no a un fet real ja era una realitat. Quan el 1985 l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya (que recollia l’esperit associacionista de les exalumnes de l’antiga Escola) es transformà en col·legi professional, la imatge social d’una professió amb dos caps prengué forma oficial. Com tots sabem, el nom adoptat fou «Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya». Mirem-ho pel cantó positiu: la llei determinava que tant els professionals d’una tradició com la de l’altra s’integraven en un únic col·legi professional.
La realitat actual és que els perfils professionals dels nostres titulats són molt variats. Només cal fer una ullada a la pàgina web del Col·legi que ho explica: unes 25 denominacions, agrupades en quatre sectors:
–Experts en Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC)
–Experts del sector empresarial
–Consultors i formadors
–Bibliotecaris-documentalistes
Unes feines i unes altres són prou diferents, tot i tenir alguna cosa en comú... Malgrat tot, crec que no hem aconseguit una «denominació social» adequada per a la nostra professió, que sigui integradora del conjunt de perfils que representem i que no porti implícita una imatge antiquada.
Un altre tema del qual no parlaré ara, per no allargar-me, és la suposada especificitat dels arxivers i l’arxivística.
Més recentment cal introduir un nou element que ve a sumar-se a això que parlem: la denominació de la nova carrera estructurada a partir de la reforma universitària efectuada a escala europea, que ha vingut a substituir la diplomatura i la llicenciatura (des de 2009). Com tothom sap, el títol nou es diu «grau d’Informació i Documentació».
El nom es gestà en el si del grup de treball format per tots els degans i responsables de titulacions de Biblioteconomia i Documentació d’Espanya (que fou coordinat per Assumpció Estivill, de la nostra Facultat). El fruit del treball consensuat d’aquest grup fou un magnífic llibre blanc, que havia de servir perquè cada universitat dissenyés el seu futur pla d’estudis del grau.
Concretament, l’adopció del nou títol es prengué el 3 de febrer de 2004, en una reunió de treball del plenari:
- «5 Discusión y aprobación, si procede, del nombre de la titulación.
Las propuestas son cuatro: Información y documentación, Documentación e información, Documentación, Gestión de la información.
Después de diversas intervenciones a favor de unos y otros términos, se acuerda proponer “Información y documentación” como nombre de la titulación, considerándose especialmente su utilización en la denominación de diversos centros e institutos de investigación españoles y su carácter integrador.»
Reunión plenaria de los participantes en el proyecto de diseño de plan de estudios y del título de grado de Información y Documentación [en línia]. Barcelona, 3 de febrero de 2004. https://web.archive.org/web/20100609210320/http://www.ub.edu/biblio/docs/apendiceA.pdf. [Consulta: 1 agost 2011].
La nova denominació de la carrera (grau d’Informació i Documentació) no comporta automàticament una designació per a la professió.
La meva postura, absolutament personal, la tinc ben clara. Es pot titllar de nostàlgica o ingènua, i naturalment que pot ser equivocada; però passa per donar valor a la paraula «bibliotecari». El títol d’aquest bloc ja ho dóna a entendre a vastament. Igual com els geòlegs, els metges, els enginyers i els advocats, la nostra professió té un passat –del qual ens sentim orgullosos– i està en permanent evolució. Això ens fa creure en un futur també ple de possibilitats, puix la quantitat d’informació existent al món per organitzar, seleccionar, adequar... no para de créixer.
Així doncs, no m’avergonyeixo de la denominació de «bibliotecari» (i no n’excloc a professionals que no hagin fet la carrera). El meu ideal és que els «bibliotecaris» siguem reconeguts al món d’avui per les competències que ens caracteritzen, i perquè oferim solucions professionals ben adequades a les necessitats existents...
Enllaços relacionats:
Sobre el procés de fusió entre Socadi i Col·legi:
https://web.archive.org/web/20061007131107/http://www.elprofesionaldelainformacion.com/contenidos/1998/septiembre/hacia_la_fusion_de_socadi_y_colalegi.html
Article de l’Enciclopèdia sobre Socadi:
https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/societat-catalana-de-documentacio-i-informacio.
Pàgina del Col·legi sobre la història de l’associacionisme professional:
https://web.archive.org/web/20160303194000/http://www.cobdc.org/collegi/20anys_antecedents.html
Pàgina del Col·legi sobre la diversitat de perfils professionals:
https://cobdc.org/la-professio/cataleg-de-perfils-professionals/
Llibre blanc ANECA del títol de grau d'Informació i Documentació (dues versions):
https://web.archive.org/web/20100602004335/http://www.ub.edu/biblio/projectes-de-la-facultat/
https://www.aneca.es/documents/20123/63950/libroblanco_jun05_documentacion.pdf/d1955bf5-01ea-4e0c-80b5-8aa1c22d3fb2?t=1654601815557
Me recuerda a una canción de Siniestro Total "¿Quiénes somos? ¿de dónde venimos? ¿a dónde vamos? ¿estamos solos en la galaxia o acompañados?"
ResponElimina