Repressió política de bibliotecaris (1939)

De tant en tant abordem en aquestes pantalles temes històrics. Tot i que l'orientació del blog és essencialment actual i de prospectiva ‒tal com suggereix el seu subtítol‒, pensem que està bé mantenir vives les referències del nostre passat col·lectiu, tant pel respecte i gratitud que sentim vers els nostres antecessors professionals, com per aprendre de la seva experiència i augmentar la cultura general bibliotecària.

Avui ressenyem un llibre aparegut fa poques setmanes a Galícia (del qual ens vam assabentar per l'atenta comunicació d'un amable lector; gràcies, L.A.V.) publicat per una editorial que ens era desconeguda, però que desperta les nostres simpaties: Laiovento. En una pantalla intermèdia del seu web, mentre es carrega, apareix el lema «A nosa independencia depende de ti».

El llibre és un estudi de la repressió exercida per part de les autoritats franquistes als bibliotecaris gallecs, un cop acabada la guerra civil de 1936-1939.

Coberta del llibre.
Imatge obtinguda del blog Trafegando ronseis

Redondo Abal, Francisco Xavier. Bibliotecarias e bibliotecarios «infames»: a depuración franquista do corpo bibliotecario republicano: o caso galego. Limiar de Manuel Rivas. Santiago de Compostela: Laiovento, 2014. 175 p. (Ensaio; 311). ISBN 978- 84-8487-239-9. 16 €.

L'autor (Pontevedra, 1964) és llicenciat en Geografia i Història i treballa actualment a la Biblioteca Universitària de Santiago de Compostel·la (Filologia). Compta amb un currículum de recerca notable, i sobre el tema del llibre, ja ha publicat diversos treballs, com la contribució que es pot trobar en aquest enllaç, presentada al I Congreso de Víctimas del Franquismo (abril de 2012).

El llibre explica els procediments disciplinaris tramitats entre 1939-1940 contra vuit bibliotecaris gallecs (o vinculats a Galícia) per ser considerats no afectes al règim franquista, vencedor de la brutal guerra civil. Tots els funcionaris de l'Estat, de l'especialitat que fossin, van haver de passar aquesta revisió ideològica, que era regulada per la «Ley de 10 de febrero de 1939 fijando normas para la depuración de funcionarios públicos» (BOE, n.º 45, de 14/02/1939, p. 856-859).

En l'època de què estem parlant, el sistema bibliotecari espanyol ‒fora de l'àmbit de Catalunya‒, encara no havia fet el tomb cap a la modernitat. El préstec pràcticament no existia i la indexació per matèries no era una pràctica estesa ni molt menys. Una visió totalment diferent era la que a Catalunya va inspirar des d'un bon començament la xarxa de biblioteques populars instaurada per la Mancomunitat a partir de 1918. Eren biblioteques per al poble, orientades a augmentar la cultura i la formació del conjunt de la societat, amb una dedicació especial als infants, i naturalment amb el servei de préstec en marxa des del començament.

Els responsables de les biblioteques estatals (les públiques de les capitals de les províncies, les universitàries i algunes altres), així com els responsables dels arxius i dels museus de l'Estat, eren persones que havien superat unes oposicions molt difícils, per a les quals s'havien de preparar pel seu compte (no existia una formació sistemàtica, fora de Catalunya). Aquests professionals funcionaris constituïen un cos d'alt nivell dins de l'Administració estatal, conegut com a Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos. El Cuerpo es va instituir el 1858 i recentment ha estat estudiat en un parell de llibres.

L'any 1935 el Cuerpo estava format per 294 funcionaris, distribuïts en poc més de 200 centres de treball: arxius generals, regionals, ministerials i altres, Biblioteca Nacional, biblioteques universitàries, públiques i altres, i museus arqueològics. Segons l'autor del llibre que ressenyem (p. 146), prop d'un 25 % d'aquests funcionaris va patir les conseqüències de la depuració franquista un cop acabada la guerra civil. De fet, el primer cens del Cuerpo realitzat després de la guerra, el febrer de 1941, inclou tan sols 240 noms, dels quals 42 havien aprovat les oposicions l'any anterior.

El llibre recull la depuració de vuit professionals gallecs (o relacionats amb Galícia). Es tracta de: 

• Teresa Vaamonde Valencia (castigada a no poder demanar càrrecs vacants durant dos anys);
• Luisa Cuesta Gutiérrez (traslladada a l'Arxiu de la Delegació d'Hisenda de Ciudad Real);
• María Brey Mariño (traslladada a l'Arxiu de la Delegació d'Hisenda de Huelva, inhabilitada durant cinc anys per demanar càrrecs vacants, i inhabilitada per ocupar càrrecs de responsabilitat o confiança);
• Nicéforo Cocho Fernández (separat definitivament del servei);
• Ramón Iglesia Parga (hagué de prendre el camí de l'exili);
• Juan Vicens de la Llave (com l'anterior, hagué d'exiliar-se);
• María Muñoz Cañizo (traslladada a una biblioteca de Maó, inhabilitada durant cinc anys per demanar càrrecs vacants, i inhabilitada per ocupar càrrecs de responsabilitat o confiança);
• Juana Capdevielle San Martín (assassinada al voral d'una carretera per un escamot falangista).

Els motius de les depuracions eren estrictament ideològics, polítics o morals; no tenia res a veure amb el compliment professional (i no sempre estaven totalment provats els fets que s'imputaven). Així ho reconeix el jutge instructor de les causes, al final d'una resolució concreta: «Estos expedientes de depuración no se limitan a la esfera meramente administrativa; sería empequeñecer, anular más bien, el ideario que ha inspirado e inspira el Glorioso Movimiento Nacional; en ellos se ha de reflejar toda la personalidad, su vida y su actuación [...]. En el Cuerpo de Archiveros hay señoras casadas honorables y señoritas decentes y sería desaforado e inmoral imponerles la convivencia con una persona de conducta fácil [...]». (p.131).

El funcionament estava ben regulat: qui decidia finalment la sanció era el ministre d'Educació Nacional (en aquell moment, José Ibáñez Martín). El ministre rebia una proposta del director general d'Arxius i Biblioteques (Miguel Artigas), el qual feia la seva feina a partir dels expedients de cada cas que preparava el jutge instructor (Pedro Miguel Gómez del Campillo). La documentació solia contenir informes sobre els imputats que havien estat demanats als caps, companys i a qui fos necessari, juntament amb una declaració que obligatòriament havia de presentar l'expedientat.

El darrer paràgraf del cos del llibre sintetitza la bestiesa que suposà tot aquest procés: «Cos bibliotecarios depurados, as bibliotecas volveron ao pasado e, como expresou Marcelino Domingo ao aludir aos centros de lectura existentes antes da chegada da República, convertéronse en espazos mortos, nichos de libros e sepulcros de papel.» (p. 148).

Tot i que el llibre se centra en els casos gallecs esmentats, per circumstàncies que ara explicaré també dedica unes ratlles a un col·lega català, i això és una grata sorpresa (p. 132-133). Es tracta de Fèlix Duran Cañameras (1889-1972), llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, que havia ingressat al Cuerpo el 1913. Va ser destinat a diferents centres: a la biblioteca de l'institut de batxillerat de Maó, a l'arxiu de la Delegació d'Hisenda de Tarragona i, entre 1915 i 1922, a la biblioteca de la nostra Universitat (UB). Després, un any a la pública de Zamora. I entre 1923 i 1939, torna a la UB. Duran és actiu políticament: el 1916 era secretari de la joventut del Bloc Republicà Autonomista, i des d'abril de 1931 fou secretari d'Esquerra Republicana de Catalunya. El 1934 abandonà aquest partit i es convertí en president d'Unió Democràtica de Catalunya. Evidentment, quan els franquistes entren a Barcelona, va patir també una depuració. Fou empresonat preventivament a la Model entre març de 1939 i març de 1940.

Tanmateix, no es lliurà de ser sancionat per la seva actuació política prèvia. És curiós (per dir-ho d'alguna manera) l'escrit del jutge instructor Gómez del Campillo per justificar el trasllat forçós de Cañameras fora de Catalunya: «a estos sujetos, hace tanto tiempo sumidos en aires enviciados, les conviene vivir en otras latitudes, donde al propio tiempo que se siente fervoroso cariño por el pueblo, la ciudad o la región, se venera la idea de la única Patria española». La sanció fou publicada al BOE del 22 de juliol de 1940, p. 5089-5090. Fou destinat a la delegació de l'Arxiu Provincial de Lugo.

I d'aquí ve la relació amb una bibliotecària gallega: María Muñoz Cañizo, que havia estat també desterrada del seu país per motius disciplinaris, treballava a la biblioteca de Maó. Va fer ús d'una permuta de places, cosa que permetia la llei. Fèlix Duran ho aprofità, i tots dos en sortiren beneficiats. Anys més tard (entre 1955 i 1959), Duran arribà a ser director de la Biblioteca Universitària de Barcelona, tal com consta a la documentació que en conservem.

El llibre de Redondo acaba amb la bibliografia citada (93 títols) i la relació d'arxius i publicacions de l'època consultades. Ens hauria agradat trobar-hi un índex analític de noms citats, i potser hauria estat bé haver inclòs alguna fotografia de les persones estudiades.

Francament, sentim una sana enveja d'aquesta publicació, que recomanem vivament als interessats en temes retrospectius professionals. Ens agradaria que de la nostra pròpia història bibliotecària hi haguessin més resultats publicats. Confiem que paulatinament en tindrem més mostres.

Una nota final sobre la llengua del llibre, el gallec. Si bé durant les primeres pàgines podem trobar-nos un pèl incòmodes, la proximitat lingüística dels dos idiomes fa que ben aviat ens familiaritzem amb aquesta llengua i comprenguem el 95 % del text sense quasi dificultat.