Oportunitat perduda: en Vaquerizo no s’hi apunta!

Oooh! Quina decepció! El nostre Mario, en Mario Vaquerizo –ja sabeu, la parella d’Alaska–, va decidir finalment no matricular-se a la nostra carrera, tot i que en diverses ocasions havia manifestat la seva voluntat decidida de fer-ho. (Vegeu una altra entrada en què documentem aquest tema.)
 

Sembla que la decisió final ha estat presa per responsabilitat. No hi ha influït –o almenys no ha transcendit– el fet que hauria hagut de pagar una matrícula amb recàrrec (en Mario ja és llicenciat en periodisme). No; els diners no són un impediment quan el que es tracta d’assolir és una alta aspiració personal.

No s’hi ha matriculat perquè les seves múltiples obligacions professionals li haguessin impedit «ir a clase y volver a tener una carpeta». (Declaracions extretes d’una font de tota confiança: Vertele!). I això que els directius de la universitat on va anar a informar-se (imaginem que la Carlos III de Madrid) el van animar a optar per la modalitat semipresencial.

Però no; ell és un ciutadà conscient de les seves limitacions: «le parecía mal ocupar una plaza pública cuando no iba a tener tiempo para estudiar.» (De la mateixa font citada anteriorment.) Ai... Alguns dels nostres alumnes haurien hagut de fer aquesta reflexió abans d’abonar l’import d’una matrícula que possiblement no podran rendibilitzar gaire...

Us imagineu que algun personatge popular –per exemple, el Josmar, l’Homo APM, la Pilar Rahola, en Ramon Pellicer...– es matriculés al nostre grau? I que n’anés cantant les excel·lències –o no, tant és– per les televisions i que se’n fessin ressò les xarxes socials?

Podríem trobar perles com ara aquestes (respectivament): «És súper fort! Sabíeu que hi ha altres buscadors, a més de Google?», «Ho haveu vist? Aquest grau és la canya: no saps molt bé per què servirà... però és interessantíssim!», «Hi ha un professor que ni sento què diu ni entenc de què parla... però és tan mono...», «Per demà he d’entregar una ressenya, fer un treball en grup, assistir a una conferència... i encara no m’he depilat!» 

De bibliotecaris catapultats per la fama ja hi ha hagut algun precedent... El 2005, una formosa senyoreta andalusa, llicenciada en Documentació per la Universitat de Granada, va participar a «l’experiment sociològic» Gran hermano. 

La nostra col·lega es diu Inma Contreras i no va fer un gran paper al concurs, però la seva presència pública a les pantalles sens dubte que va col·laborar que algun espectador del programa s’interessés pels nostres estudis. Només per als més frikis: al vídeo següent (de la gala final de Gran hermano de 2005) la veureu en plena acció (a partir del minut 1.30): https://www.youtube.com/watch?v=CqcxkmrqkdM
 

Des d’aquí animem el col·lectiu bibliotecari català a fer el possible per aparèixer a les pantalles televisives per tal de promocionar la professió i la carrera. Podem participar en concursos de televisió, superar rècords del Guinness, salvar una iaia de morir en un incendi, manifestar-nos despullats per la plaça de Sant Jaume: tot és vàlid! Però sempre (sempre!) amb un cartellet penjant que digui: «Soc bibliotecari» o bé «Soc bibliotecària», segons s’escaigui.

Salut!